supervivències

Em moriria. Així de clar.
Si no pogués ballar, pintar, o escriure la vida que visc, em moriria.

Potser els meus òrgans vitals seguirien fent les seves coses d’òrgans.
Ben eficients, amb una rutina gris i funcional.
Però jo sentiria que alguna cosa no està bé. I aniria al metge i li diria:

“Doctor, estic morta”

i ell em respondria:

“Senyoreta, (o senyora, als 39 potser ja et diuen senyora) vostè està perfectament. Els seus òrgans segueixen mantenint una excel·lent rutina gris i funcional”.

I jo el miraria, amb els meus ulls de morta, i sortiria silenciosa de la consulta, decidida a buscar un doctor de l’ànima… o un músic, una ballarina, una poeta o un pintor que em recordés el camí de tornada cap a casa.

De vegades la vida és molt.

Ella és molt i jo, molt permeable. Ella troba els camins i jo no sé posar-hi filtres.
Entra, i em travessa la pell, la carn i els ossos. I es fa un cau entre les costelles.
I és tanta la vida i tan petit el meu cos, que també de vida podria morir.

De vegades la vida és massa.

Però si respiro… si aconsegueixo respirar enmig de la intensitat, puc sentir que el batec de la vida i el batec del meu cor es fonen.

Alguna cosa s’aquieta, i el garbuix amagat entre les costelles troba la manera de desembolicar-se i estendre’s cap als braços. Arriba a les mans, i es converteix en dansa, o en taques de colors sobre una tela, o en traços simètrics sobre un paper, o en un plat deliciós amb ganes de ser compartit, o en paraules alliberadores que esperen ser llegides.

octubre 8, 2015
Aquesta web utilitza cookies. Pots veure més info sobre això a >>>    Veure Política de cookies
Privacidad