qué hace una chica como tú en un lugar como es-te-eh?

Si als 16 anys algú m’hagués dit que dedicaria mitja vida a ballar i oferir classes de dansa m’hagués partit la caixa. Crec que les meves amigues també. I el meu profe de gimnàstica ni t’explico.

Si als 26 algú m’hagués dit que obriria la meva escola i que amb els anys  es convertiria en un espai de referència a la ciutat, també hagués rigut molt. 

Però mira, si als 36 m’haguessin dit que m’atreviria a fer les webs dels meus projectes, m’apassionaria i que amb el temps, altres persones m’acabarien confiant la creació de les seves webs… jo crec que ja no hagués rigut tant. 

M’hagués semblat igual d’extraterrestre que dedicar-me a la dansa o obrir un centre, però visto lo visto, també més creïble. 

Però saps què passa?

Que per més que jo m’acostumi a les voltes de la vida, no sempre m’és fàcil explicar com he passat de ser ballarina a dedicar-me a això. Als altres vull dir. No em resulta fàcil explicar-ho als altres.

Mira que ja porto uns anyets. 
Però encara ara, cada cop que em trobo algú que em coneix de la meva vida anterior i em pregunta:

– Ah, que et vas traspassar l’escola? I què fas ara?

encara suspiro una mica per dins, mentre busco les paraules per a justificar la meva evolució.

Sí, sí. Començo pensant que ho he de justificar. Però per sort sempre me n’adono abans de començar a dir coses que serien més dignes d’una sessió de teràpia que d’una trobada casual a mercat.

I llavors respiro i responc senzillament:

– Doncs mira, explicat ràpid i fàcil et diré que em dedico a fer pàgines web per a projectes guais…

Aquí la meva interlocutora random acostuma a fer cares.

Si em coneix poc sol arrugar molt l’espai entre les celles.
I de vegades fins i tot una mica el nas.

– Ostres Coral, de veritat? tu? webs? però què dius? què se t’hi ha perdut a tu en el món tecnològic?

Si em coneix més, arruga coses diferents.
Obre molt els ulls i se li aixeca el front en un gest de sorpresa-no-tan-sorpresa.

– Ostres Cori! Què curiós, però coneixent-te ja em quadra. Segur que t’ho estàs passant teta!

Quan la meva interlocutora random em diu això els meus llavis somriuen suaument. També em somriuen els ulls. I el colibrí que tinc entre les costelles també. També somriu el colibrí. 

Totes les parts que em fan un ésser complet somriuen perquè aquesta persona ho entén.
Entén que tant és quina eina faci servir.

Tant és que les històries les expliqui amb el cos o amb les paraules.
Tant és que la bellesa l’explori amb la dansa o amb una paleta de colors.
Tant és que l’espai el jugui des de l’escenari o a través de seccions, columnes i píxels.
Tant és que el vincle amb l’altre el trobi amb la mirada o amb un missatge que arriba més enllà de la pantalla. 

Les eines son transitòries. Potser ha canviat amb què ho faig, però no tant què faig. Acompanyar persones i processos. I fer-ho desplegant el nostre potencial humà i creatiu.

Si estàs en el procés d’explicar la teva història al món i vols que t’ajudi amb les eines que tinc ara, contacta’m.

Aquesta web utilitza cookies. Pots veure més info sobre això a >>>    Veure Política de cookies
Privacidad