el temps avança…
avança a queixalades
evidentciant-me la impermanència
jugo a flotar
en una horitzontalitat amniòtica
orfe de cel i arrels
em faig secret
em faig ballarina daurada
em faig fil fugisser i desfilat
però el temps avança
avança a queixalades
i entre mossecs
em canta a cau d’orella
que el meu secret
se’m podrirà a la memòria
que l’or que em vesteix
no pagarà la vida que em nego
que enfili el fil
i puntada a puntada
sigui valenta
per cosir-me
les pors, els anhels, els desitjos
cada un dels retalls
que em fan aquí
i em fan ara
i que em redreci
i em reconegui vincle
filla de la terra i el cel
germana de les pedres
abraçant cada una de les hores
viscudes a l’ombra
de la impermanència.