habitada

No sé si a tu et passa el mateix, però jo si no hi poso atenció, entro en pilot automàtic i corro perill de desconnectar del cos amb facilitat.

Per sort tinc la dansa: la meva millor eina per aterrar cada dia, recuperant el plaer d’habitar el cos. I per sort, dijous passat vam començar les classes. Com necessitava reprendre el contacte amb el cos, amb la dansa i amb les meves mujeres! Ballar sola i a casa mola, però no tant.

“Habitar el cos” és una expressió que m’acompanya fa molt i m’encanta. Una metàfora d’aquelles ben evocadores. Pots imaginar-te un cos “deshabitat”? Jo hi penso i em venen imatges bastant desoladores a la ment.

Para-t’hi a pensar només un moment:
Hi ha alguna activitat del teu dia a dia que facis sense el teu cos?

T’aixeques al matí entre badalls, fas aquell primer i supergustós pipi, et rentes les dents rítmicament,.reps una dutxa vitalitzant de cap a peus, gaudeixes de l’esmorzar que donarà energia al teu cos i ment durant la jornada, agafes la bici i pedaleges cap a la feina, t’asseus davant la pantalla a punt per començar el ball dels dits sobre les tecles…

No cal que segueixi, no?

Si trobes una sola cosa que pots fer al llarg del dia sense involucrar el teu cos, explica-me-la si us plau. El cos és el vehicle que et permet construir l’activitat quotidiana.

La qüestió és: com de connectada estàs enmig de cada una d’aquestes accions?
Hi ets amb elles? O són actes mecànics, des-habitats de tu, des-animats?

Potser és cert que el moment històric no acompanya.
Que som la generació de l’acció compulsiva, la velocitat que es mesura en megas i la por al buit.

Però enmig de tot això, també som un cos demanant ser habitat.
De vegades en forma de dolor que crida per ser escoltat.
Altres, amb una desviació constant de l’energia cap a l’activitat mental.
Altres, convertint la carn i la pell en un desert impermeable al plaer.

Amb crits, fugides o silencis, el cos ens demana que tornem a casa.

Ara mentre escric i jugant amb la metàfora casa-cos, em ve al cap la darrera reunió amb la Maria, col·laboradora d’un meu nou projecte-aventura.

Ella em parlava de revisar i reivindicar la paraula “mestressa de casa”, en el seu significat més literal, alliberada per un moment  de la càrrega política que per nosaltres ja porta implícita.

En el sentit més pur, ser mestres i mestresses de casa nostra és com a mínim desitjable! Qui ha de ser-ho si no…? Pepito el de los Palotes?

Mestres i mestresses de casa nostra, la de terra, sostre i quatre parets.
I mestres i mestresses de casa nostra, la de la pell, la carn, els ossos i les vísceres palpitants.

setembre 8, 2015
Aquesta web utilitza cookies. Pots veure més info sobre això a >>>    Veure Política de cookies
Privacidad